26 de maig 2026
Conferència: Del carbó al quad. Els usos del bosc.
L’Iran (o Pèrsia tal com l’anomenaren els antics grecs) és una nació mil·lenària que en molts moments de la història ha governat els pobles entre el Mediterrani oriental i les estepes centreasiàtiques gràcies a la seva situació privilegiada i al pragmatisme polític de les seves elits dirigents.
Cobejat pels seus recursos econòmics i per les rutes caravaneres que el travessaven (la Ruta de la Seda) moltes pobles estrangers intentaren controlar-lo: romans, àrabs, turcs o mongols. A principis del segle XVI, sorgí una dinastia de llengua persa que encapçalà una revolució contra aquests poders estrangers, els safavís.
Per a unir els pobles de l’Iran, trencaren amb bona part del món musulmà en declarar-se partidaris de la religió xiïta; això enfurismà el veí imperi otomà, que diverses vegades intentà fer caure la dinastia safaví, però els perses, ho impediren cercant aliances amb les potències d’Europa (una ambaixada iraniana arribà a visitar la ciutat de Barcelona i s’allotjà al mateix monestir de Montserrat).
Foren el primer imperi iranià en descobrir la rellevància econòmica del comerç a través del Golf Pèrsic, aleshores bloquejat pel regne de Portugal, i quan aquests no s’avingueren a un pacte, l’Iran s’alià amb les companyies privades angleses per a expulsar-los.
Els safavís, considerats els fundadors de l’estat modern iranià, aconseguiren un segle de pau a la regió i establiren un sistema econòmic i polític molt eficient que fou continuat per les successives dinasties governants (Afshar, Zand, Kajar) però que, cap al segle XIX havia quedat endarrerit en comparació amb les potències europees.
Rússia, amb un govern centralitzat i una gran maquinària militar, fou capaç de prendre a l’Iran el control del Caucas (futura Armènia, Azerbaidjan, Geòrgia) i el Regne Unit, en plena revolució industrial, s’apropià gradualment de tots els negocis que tenia l’Iran, particularment del petroli.
L’emperador Kajar, per a mantenir-se al tron i salvar l’Iran de ser una colònia, anà malvenent tots els recursos nacionals durant el segle XIX, provocant la indignació de la població. Els sectors més liberals del país, que desitjaven una constitució equivalent a les d’Europa, s’aliaren amb els sectors religiosos xiïtes del país per a fer caure l’absolutisme monàrquic.
Rússia i el Regne Unit no toleraren el desenvolupament democràtic del país i l’envaïren durant la Primera Guerra Mundial. Quan acabà el conflicte, un general derrocà els Kajar i establí la seva pròpia dinastia, els Pahlavi, amb la idea d’occidentalitzar la política i la societat iraniana per a fer-la més competitiva en contra dels europeus.
Durant la Segona Guerra Mundial l’Iran fou una vegada més envaït per Rússia i el Regne Unit, tot i la declaració de neutralitat d’aquests. Els Pahlavi salvaren la seva dinastia, però es varen veure obligats a posar-se a les ordres d’Occident; per això, quan el primer ministre iranià volgué nacionalitzar el petroli del país, el Pahlavi s’estimà més aliar-se amb la CIA i derrocar el ministre.
Enfocat exclusivament en una aliança amb Occident, el xa oblidà compartir els guanys del petroli amb el poble o ampliar la base democràtica del país, amb la qual cosa patí la revolució de 1979.
Marc Morato