13 de gener 2026
Conferència: L’art de robar Art
El robatori d’art és un negoci lucratiu degut a la gran demanda i a una seguretat sovint inferior a la dels bancs. [cite_start]A més, les obres són fàcilment transportables, ocultables i les penes de presó solen ser baixes. A diferència d’altres objectes valuosos, el robatori d’art genera un gran impacte mediàtic pel seu valor cultural i identitari.
Tipologies de Lladres i Casos Cèlebres
Conqueridors: Històricament, militars com August, Napoleó o els líders nazis (Göring) han estat els grans espoliadors de béns culturals com a botí de guerra.
Funcionaris: El robatori intern és comú; destaca el cas del Museu d’Arqueologia de Catalunya, on un responsable va sostreure 4.000 peces discretament durant anys.
Nacionalistes i Professionals: Des del robatori de la Gioconda per Vincenzo Peruggia (1911) per «tornar-la» a Itàlia, fins a lladres en sèrie com «Eric el Belga», responsable del robatori de l’Arqueta de Sant Martirià a Banyoles.
Màfies: Organitzacions criminals han protagonitzat robatoris a Boston, Rio de Janeiro o Zurich, sovint usant la violència o disfresses.
Seguretat i Recuperació
Molts robatoris han estat possibles per negligències sorprenents. En el cas de la Fundació Miró (1988), l’alarma estava desconnectada i la gossa de vigilància lligada. La recuperació sovint implica mètodes complexos.
Intercanvis policials: La policia va recuperar els Miró oferint droga als lladres.
Rescats i Asseguradores: En el cas Turner (Tate Gallery), es va haver de pagar als mediadors de la màfia per recuperar les obres.
Actualment, el delicte prescriu als 15 anys i, tot i l’existència d’unitats especialitzades com l’FBI, obres mestres com la Nativitat de Caravaggio continuen desaparegudes.
Ricard Mas