17 de desembre 2024
Conferència: Fals o veritable? L’univers de les falsificacions artístiques
L’acte de falsificar és tan antic com la noció de real, autèntic o veritable. Els esforços per determinar si hi ha frau han conduït la humanitat a fites tan importants com el principi d’Arquímedes, o a ments tan brillants com Isaac Newton a desenvolupar un sistema per mantenir íntegre el valor metàl·lic de les monedes.
Sempre s’ha falsificat de tot: joies, metalls preciosos, moneda, relíquies de sants… però en el cas de l’art, una falsificació segueix sent una obra d’art, cosa que no passa amb un lingot d’or que és, per exemple, de plom.
L’edat d’or de les falsificacions artístiques arrenca amb la revolució industrial i la redacció de la història de les principals nacions europees, ajudades per l’arqueologia. Hi ha demanda de pedigrí, i amb tan poca oferta, cal aprofitar l’ocasió. A Espanya, al Cerro de los Santos, s’hi van trobar nombroses escultures ibèriques… la meitat de les quals eren fabricades per l’arqueòleg conegut pel sobrenom del «Relojero de Yecla».
Hi ha moltes categories, molts nivells de grisos, en el món de les falsificacions artístiques: des d’un sobretiratge d’obra gràfica a una atribució mal intencionada, tot passant per la còpia idèntica o contrafactura, obres creades «a la manera de…» i posteriorment signades (així es disolen les infraccions penals), i la fabricació d’èpoques desconegudes d’artistes antics.
El perfil del falsificador és el d’un artista, sovint ajudat per un distribuidor, un antiquari, un galerista… encara que de vegades el mateix artista fa d’antiquari, com fou el cas del célebre Han van Meegeren, que va inventar una època sencera de Vermeer i fou detingut per vendre obres als invasors nazis d’Holanda.
També hi ha casos de grans artistes que, en passar gana de joves, o no veure’s prou reconeguts, han recorregut a la falsificació, com Picasso o el propi Miquelàngel Buonarrotti.
Però el cas més cridaner és el d’artistes que no han existit mai, com Jusep Torres Campalans, inventat per l’escriptor valencià Max Aub, i Antonio Huberti, un suposat cubista barceloní que va irrompre al mercat francès a la dècada del 1980.
Altres grans falsificadors als quals s’ha dedicat llibres i documentals, són Elmyr d’Hory, que fou «suicidat» a l’Eivissa dels anys setanta, Eric Hebborn (trobat mort al carrer, a Roma, quan anava a presentar el seu segon llibre de memòries), o Alceo Dossena, grandíssim especialista en escultures falsament renaixentistes.
Acabem amb tres grans artistes locals: Picasso, com hem vist, falsificava, però també «robava» les troballes dels seus contemporanis (Matisse i Braque, per exemple) per millorar-les; Miró patí una broma de Camilo José Cela i va convertir un fals en autèntic, i Dalí es veié inundat de gravats i litografies amb signatura falsa precisament pels seus tractes amb galeristes més àvids de dòlars que ell mateix.
Qui millor va comprendre, d’aquests tres, com funciona això de l’art, fou Picasso, que sabia que la seva signatura, sense obra, tenia valor per ella mateixa… i ho aprofità.
Ricard Mas