5 de maig 2026
Conferència: La nova cançó,1a part
Inicialment, la xerrada sobre la Nova Cançó es va dissenyar a l’entorn de Els Setze Jutges, ja que va Iser la iniciativa capdavantera i amb més intèrprets implicats (i sobretot amb un ideari clarament definit) del moviment de recuperació del català com a idioma per a fer cançons, en els inicis dels anys 60.
De seguida es va comprovar, però i sovint mercès les aportacions del públic, que la visió de la dècada dels 60 quedava coixa, ja que hi havia altres artistes que mereixien entrar-hi per també haver obert foc ni que fos fent versions d’èxits internacionals. Per tot això, l’exposició sobre La Nova Cançó no hi cap en una sessió d’una hora (ni tan sols en hora i mitja) i ara es presenta en sues parts
Entrant en els anys 60, la necessitat de tenir cançons en català, noves i que s’adrecessin directament a la gent perquè s’hi sentís identificada, va quallar a tot l’àmbit lingüístic català. A València, les figures d’en Raimon, i posteriorment de l’Ovidi, són referents i, a les illes, hi trobem les versions d’en Guillem d’Efak i l’esclat de Maria del Mar Bonet.
Al principat, la iniciativa pren el nom de “Els Setze Jutges” amb un trio capdavanter: Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. Ben aviat s’hi van afegir altres noms, més joves i amb afany d’esdevenir professionals, com ara Francesc Pi de la Serra o Guillermina Motta.
Si bé la referència inicial era la “chanson française” (Brassens, Brel…). els grup va obrir-se amb aportacions ben singulars com les d’en Delfí Abella o l’Enric Barbat. El grup, vigent del 1961 al 1968, va acabar incorporant noms com Joan Manuel Serrat, Rafael Subirachs o Lluís Llach, la carrera musical dels quals ha estat completíssima i exitosa.
És un goig repassar aquests artistes i les seves cançons entenent que la missió de normalització lingüística i artística que es van proposar va ser exitosa en circumstàncies molt adverses, la censura franquista, i que van obrir camí a les successives generacions de creadors.
Frederic Sesé