29 d’octubre 2024
Conferència: L’atzarosa i apassionant història del doblatge
Poques professions relacionades amb el món del cinema han estat tan qüestionades com el doblatge. I si bé algunes de les crítiques no deixen de tenir el seu fonament (el doblatge no deixa de ser una grollera manipulació de la pel·lícula, com, en certa manera, també ho és el subtitulat), d’altres són inexactes, per no dir injustes, com el fet que és un invent franquista o que només es fa a Espanya. I no: el doblatge és tan antic com el cinema i està present a molts països.
De fet, els precedents els trobem molt abans de l’arribada del cinema sonor, a finals dels anys 20 del segle passat. Però serà amb la irrupció de les pel·lícules parlades quan a Hollywood se li plantejarà un problema ben seriós que no tenia el cinema mut: ja no serà universal.
De manera molt precària, hi haurà diverses fases fins a arribar a la consolidació del doblatge, que passaran primer per fer diverses versions d’una mateixa pel·lícula amb actors de diverses nacionalitats. A Espanya, les primeres pel·lícules es doblaran en uns estudis situats a Joinville (París), i no serà fins a principis dels anys 30, quan trobarem els primers situats a Barcelona, com Trilla-Rovira (1932), Orphea Films (1932), o Voz de España (1936).
Amb l’arribada del franquisme i l’obligatorietat de doblar-ho tot al castellà, començaran uns anys daurats del doblatge, en què el realitzat a Barcelona passava per ser un dels millors d’arreu del món. I veus com les de José Maria Ovies, Rafael Luis Calvo, Maria Victòria Durà, Juan Manuel Soriano, Felip Peña o Elsa Fábregas van ser-ne algunes de les més destacades. La culminació d’aquella època vindria al 1950, amb el doblatge de la llegendària Lo que el viento se llevó (1939).
Aquesta conferència parla de la història del doblatge, dels seus difícils inicis, de la seva consolidació i d’algunes veus que van fer encara més grans les pel·lícules que s’estrenaven al nostre país.
Albert Beorlegui